24 de juliol 2013

Converses al bar El Robín (1)

Amb el company Toni Mangut ens reunim amb dos membres de la junta directiva d'una entitat esportiva de Santa Margarida de Montbui, al bar El Robín. Els dos són castellanoparlants nascuts a Extremadura. Un votarà a la consulta, però encara no sap què votarà. L'altre no sap si votarà. Espontàniament fem la reunió en castellà, cadascú amb el seu accent. Tenen clar que Catalunya té un dèficit fiscal permanent, que l'Estat espanyol ens està empobrint, que un estat independent podria pagar les pensions dels catalans i que les llengües no són un problema. Es queixen que les institucions i els partits no donen prou informació objectiva sobre els avantatges i inconvenients de la independència, i els preocupa que quedem fora de la Unió Europea, que continuï la corrupció i que segons quin sigui el resultat es produeixi una divisió dels catalans. Un dels dos expressa el temor que si a la consulta surt el no els votants del sí menystindran els votants del no. Responem que aquest és un procés democràtic i que la societat catalana és prou madura per acceptar el resultat que surti. Li insistim que preferim que surti el no amb una elevada participació que no pas que surti el sí amb una participació minsa, perquè una elevada participació legitima el resultat. També li preocupa l'"onada de sobiranisme desbocat que ens està arrossegant". Li diem que és un procés pacífic que ha emergit de la mateixa societat catalana i que no es un procés contra ningú. Finalment, no s'està de dir que a vegades li molesta tanta presència de signes d'identitat com l'estelada. Es queden el manifest de SÚMATE, ens diuen que els agrada el nom ("s'ha de sumar i no dividir", diuen textualment) i ens demanen que els avisem el dia que es faci un acte.

19 de juliol 2013

SÚMATE: independentisme en castellà per a castellanoparlants

Ahir vam sopar a l'Ateneu Igualadí amb els promotors de SÚMATE i una trentena més de persones de l'Anoia, algunes d'elles castellanoparlants i la majoria nascudes fora de Catalunya. Potser la meva dona i jo érem els únics amb els quatre avis d'aquí.
Vaig poder constatar que la independència no entén de llengües ni d'origens, que es pot fer independentisme en castellà i que un castellanoparlant nascut fora de Catalunya pot verbalitzar el seu independentisme millor que ningú. Fascinant.
En el debat posterior al sopar van sortir una colla de qüestions, i vaig arribar a les conclusions següents. Primera, que molta gent té el cor partit (una senyora se sentia andalusa a Catalunya i catalana a Andalusia) però en canvi té clar que els seus fills i els seus néts viuran aquí i que la independència és l'únic camí perquè se'n surtin; que Catalunya, una terra rica, necessita un estat propi per no continuar empobrint-se. Segona, que hi ha molts arguments per defensar la independència (econòmics, culturals, d'identitat), però que molta gent només farà el pas (anirà a votar i votarà sí) si apel·lem als arguments econòmics i relacionats amb el benestar. En entorns castellanoparlants el discurs de la identitat pot resultar contraproduent. I tercera, que només amb entitats com SÚMATE i amb gent com els seus integrants, que fan independentisme en castellà per a castellanoparlants, podrem arribar a la gent més contrària al dret a decidir i a la independència. Els catalanoparlants no tenim cap mena de credibilitat. I no només per una qüestió de llengua. És també el fet d'haver nascut aquí i no tenim lligams familiars o emocionals fora de Catalunya. Amb la nostra parla i el nostre origen no serem capaços d'arribar al cor de la gent. La credibilitat te la dóna la llengua, l'origen i la possibilitat d'una pèrdua o d'una renúncia. Qui no pot perdre res o no ha de renunciar a res no és creïble. 
Necessitem que gent com els integrants de SÚMATE pentinin les ciutats i els barris amb el seu missatge, en la seva llengua, amb la seva entonació, amb les seves gesticulacions, amb el seu salero. Només ells ho poden fer i nosaltres serem al seu costat per ajudar-los en allò que ens demanin.

18 de juliol 2013

El cinema en català i els autobusos directes de la Hispano Igualadina

En el camp de la innovació empresarial hi ha una antiga discussió al voltant de si les idees de negoci segueixen el camí que va del mercat a la idea o el camí invers que va de la idea al mercat. La visió més convencional diu que cal estudiar el mercat per identificar necessitats insatisfetes i llavors dissenyar, fabricar i vendre productes que satisfacin aquestes necessitats. Una visió més contemporània diu que actuar d'aquesta manera només dóna lloc a innovacions incrementals i que les innovacions realment trencadores són aquelles que creen mercat, l'exemple paradigmàtic de les quals és l'iPad d'Apple, un producte per al qual no hi havia demanda perquè ningú no l'estava esperant (a classe pregunto als alumnes si recorden que l'aparició de l'iPad hagués coincidit en el temps amb manifestacions pel carrer exigint-lo...). De fet, quan es va presentar, ningú no sabia per a què servia.
Aquesta discussió dóna lloc a dues nocions interessants: la primera, que el mercat que no existeix no es pot analitzar; i la segona, algunes empreses -com Apple- són especialment bones a llançar productes nous al mercat i immediatament generar demanda per a aquests productes nous i, per tant, a crear un mercat que no existia abans.
Aquesta noció d'oferta de productes que generen la seva pròpia demanda em recorda un altre fenomen econòmic que no té res a veure i que vindria a dir que si no hi ha oferta de cinema en català no n'hi haurà demanda, però que si més i més sales exhibeixen cinema en català més i més gent optarà per veure les pel·lícules en aquesta llengua. L'oferta de cinema en català genera la seva pròpia demanda.
Aquests dies utilitzo els autobusos directes de la Hispano Igualadina, per als quals no hi havia demanda perquè no hi havia oferta. L'augment del nombre de serveis directes està propiciant que més i més usuaris deixin el cotxe i es passin a l'autobús. L'oferta d'autobusos directes genera la seva pròpia demanda. A la companyia li convé donar un bon servei en termes de puntualitat i confort perquè llavors més i més gent es passarà a l'autobús i s'ompliran els vehicles i caldrà posar-ne més i potser augmentar el nombre de trajectes diaris. És una mena de cicle virtuós: una bona oferta genera la seva pròpia demanda.